jueves, 29 de octubre de 2009

CASTANYADA 2009

De nou hem gaudit d'una Castanyada molt divertida on hem intercanviat jocs i experiències entre els companys de primer i segon curs.

En primer lloc, van fer un berenar on van poder tastar els magnifics panellets fets pels nostres alumnes de segon i l'esplendid té fet pels alumnes de primer A que van confeccionar també una explicació sobre la ceremònia del té saharui (gràcies Mafhoud per compartir això amb nosaltres).

Després els alumnes de segon van fer dues dinàmiques de presentació per als alumnes de primer, la dels animals i la del pistoler, van ser divertides i tothom va gaudir d'una estona de deshinibició.



Van rebre també la visita del Jonathan i el Faisal alumnes de segon de l'any passat que van estar una estoneta amb nosaltres, ens va fer molta il.lusió tornar-los a veure.


Una vegada finalitzades les dinàmiques (entremig em consta van ballar una mica de country, Angy me lo apunto), es van dividir en dos grups, uns van anar a l'aula de primer A on Yassine els hi va explicar com funciona l'escriptura àrab i com podien posar el seu nom, va ser molt interessant i els alumnes ho van intentar, malgrat després Yassine els hi va corregir una miqueta (gràcies Yassine per la teva feinada).



A l'altre aula de 1rB, semblaba que l'institut s'anava a trencar amb tant de soroll però era la jam session improvisada amb tot tipus de materials (cubell, ampolles, tetra briks, bosses, pals,etc..), la jam va ser amenitzada amb vàries persones que sortien al mig per a fer exhibicions amb les seves cariokes.


I després van fer boles amb globus i arros per a fer malabars que van quedar molt maques i hi havia molta gent fent volar les seves pilotes (Sara que t'hem vist i Cristian ja et tenim al vídeo, pesado!!!).


Bueno dessitgem que us hagi agradat aquesta Diada de la Castanyada i aquí teniu unes quantes fotos per a que tingueu un bon record.

Gràcies a tots/es.

miércoles, 21 de octubre de 2009

JORNADES DE PAU I SOLIDARITAT 2009



Com cada any l'Ajuntament organitza a través de l'Area de Cooperació i Solidaritat les jornades sobre pau i solidaritat,a continuació us presentem algunes de les activitats que considerem poden ser del vostre interés. Tenint en compte que moltes d'elles coincideixen en horari escolar us hi posem aquelles que no us afecten directament a la vostra activitat lectiva:

Dimecres 21 a les 19.30 hores; Xerrada sobre "Els grans reptes de la Mediterrania" a càrrer de Samir Nair.
Aquesta conferència aniran dues alumnes de segon com a representants nostres.

Dijous 22 al Casal de Joves presentació dels projectes de joves

Divendres 23 a Can Sisteré hi haurà una xerrada sobre Cuba i el visionat d'una pel.lícula.

Diumenge 25 Fira d'entitats sobre solidaritat.

Del 25 al 31 Exposició sobre Africa vista des dels ulls dels nens del Senegal.

Durant els dijous d'octubre Contes del món a la Biblioteca Central (18 hores).

Divendres 30 a Can Sisteré presentació de la ruta pacífica de mujeres de Colombia.

domingo, 18 de octubre de 2009

EDGAR VIÑALS, INTEGRADOR SOCIAL QUE ORGANIZA FIESTAS PARA DISCAPACITADOS

A continuació volem fer difusió d'un article publicat a la Vanguardia on es parla de l'Edgar un integrador social que organitza festes en discoteques per a persones amb discapacitat.

L'Edgar explica quines han estat les seves vivències com s'ha apropat a la professió i com viu ell la posada en marxa del seu projecte SARAU.


L'article és molt interessant us posem a continuació un link per a que el pogueu llegir en la seva totalitat:

http://www.turismo20.com/profiles/blogs/el-ocio-festivo-es-sanador

jueves, 15 de octubre de 2009

TU TIENES EL RELOJ, YO TENGO EL TIEMPO

Si tenéis un rato, leerlo... es bonito.. MUY BONITOOOO!! Os lo recomienda vuestra compañera Irene de Segundo de Integración Social:

Entrevista realizada por VÍCTOR-M. AMELA a: MOUSSA AG ASSARID,

No sé mi edad: nací en el desierto del Sahara, ¡sin papeles...!
Nací en un campamento nómada tuareg entre Tombuctú y Gao, al norte de Mali. He sido pastor de los camellos, cabras, corderos y vacas de mi padre. Hoy estudio Gestión en la Universidad Montpellier. Estoy soltero. Defiendo a los pastores tuareg. Soy musulmán, sin fanatismo

- ¡Qué turbante tan hermoso...!

- Es una fina tela de algodón: permite tapar la cara en el desierto cuando se levanta arena, y a la vez seguir viendo y respirando a su través.

- Es de un azul bellísimo...

- A los tuareg nos llamaban los hombres azules por esto: la tela destiñe algo y nuestra piel toma tintes azulados...

- ¿Cómo elaboran ese intenso azul añil?

- Con una planta llamada índigo, mezclada con otros pigmentos naturales. El azul, para los tuareg, es el color del mundo.

- ¿Por qué?

- Es el color dominante: el del cielo, el techo de nuestra casa.

- ¿Quiénes son los tuareg?

- Tuareg significa "abandonados", porque somos un viejo pueblo nómada del desierto, solitario, orgulloso: "Señores del Desierto", nos llaman. Nuestra etnia es la amazigh (bereber), y nuestro alfabeto, el tifinagh.

- ¿Cuántos son?

- Unos tres millones, y la mayoría todavía nómadas. Pero la población decrece.... "¡Hace falta que un pueblo desaparezca para que sepamos que existía!", denunciaba una vez un sabio: yo lucho por preservar este pueblo.

- ¿A qué se dedican?

- Pastoreamos rebaños de camellos, cabras, corderos, vacas y asnos en un reino de infinito y de silencio...

- ¿De verdad tan silencioso es el desierto?
- Si estás a solas en aquel silencio, oyes el latido de tu propio corazón. No hay mejor lugar para hallarse a uno mismo.

- ¿Qué recuerdos de su niñez en el desierto conserva con mayor nitidez?

- Me despierto con el sol. Ahí están las cabras de mi padre. Ellas nos dan leche y carne, nosotros las llevamos a donde hay agua y hierba... Así hizo mi bisabuelo, y mi abuelo, y mi padre... Y yo.. ¡No había otra cosa en el mundo más que eso, y yo era muy feliz en él!

- ¿Sí? No parece muy estimulante. ..

- Mucho. A los siete años ya te dejan alejarte del campamento, para lo que te enseñan las cosas importantes: a olisquear el aire, escuchar, aguzar la vista, orientarte por el sol y las estrellas... Y a dejarte llevar por el camello, si te pierdes: te llevará a donde hay agua.

- Saber eso es valioso, sin duda...

- Allí todo es simple y profundo. Hay muy pocas cosas, ¡y cada una tiene enorme valor!
- Entonces este mundo y aquél son muy diferentes, ¿no?

- Allí, cada pequeña cosa proporciona felicidad. Cada roce es valioso. ¡Sentimos una enorme alegría por el simple hecho de tocarnos, de estar juntos! Allí nadie sueña con llegar a ser, ¡porque cada uno ya es!

- ¿Qué es lo que más le chocó en su primer viaje a Europa?

- Vi correr a la gente por el aeropuerto.. . ¡En el desierto sólo se corre si viene una tormenta de arena! Me asusté, claro...

- Sólo iban a buscar las maletas, ja, ja....

- Sí, era eso. También vi carteles de chicas desnudas: ¿por qué esa falta de respeto hacia la mujer?, me pregunté... Después, en el hotel Ibis, vi el primer grifo de mi vida: vi correr el agua... y sentí ganas de llorar.

- Qué abundancia, qué derroche, ¿no?

- ¡Todos los días de mi vida habían consistido en buscar agua! Cuando veo las fuentes de adorno aquí y allá, aún sigo sintiendo dentro un dolor tan inmenso...

- ¿Tanto como eso?

- Sí. A principios de los 90 hubo una gran sequía, murieron los animales, caímos enfermos... Yo tendría unos doce años, y mi madre murió... ¡Ella lo era todo para mí! Me contaba historias y me enseñó a contarlas bien. Me enseñó a ser yo mismo.

- ¿Qué pasó con su familia? - Convencí a mi padre de que me dejase ir a la escuela. Casi cada día yo caminaba quince kilómetros. Hasta que el maestro me dejó una cama para dormir, y una señora me daba de comer al pasar ante su casa... Entendí: mi madre estaba ayudándome...

- ¿De dónde salió esa pasión por la escuela?
- De que un par de años antes había pasado por el campamento el rally París-Dakar, y a una periodista se le cayó un libro de la mochila.. Lo recogí y se lo di. Me lo regaló y me habló de aquel libro: El Principito. Y yo me prometí que un día sería capaz de leerlo...

- Y lo logró.

- Sí. Y así fue como logré una beca para estudiar en Francia.

- ¡Un tuareg en la universidad. ..!

- Ah, lo que más añoro aquí es la leche de camella... Y el fuego de leña. Y caminar descalzo sobre la arena cálida. Y las estrellas: allí las miramos cada noche, y cada estrella es distinta de otra, como es distinta cada cabra... Aquí, por la noche, miráis la tele.

- Sí... ¿Qué es lo que peor le parece de aquí?

- Tenéis de todo, pero no os basta. Os quejáis. ¡En Francia se pasan la vida quejándose! Os encadenáis de por vida a un banco, y hay ansia de poseer, frenesí, prisa... En el desierto no hay atascos, ¿y sabe por qué? ¡Porque allí nadie quiere adelantar a nadie!

- Reláteme un momento de felicidad intensa en su lejano desierto.

- Es cada día, dos horas antes de la puesta del sol: baja el calor, y el frío no ha llegado, y hombres y animales regresan lentamente al campamento y sus perfiles se recortan en un cielo rosa, azul, rojo, amarillo, verde...

- Fascinante, desde luego...

- Es un momento mágico... Entramos todos en la tienda y hervimos té. Sentados, en silencio, escuchamos el hervor.... La calma nos invade a todos: los latidos del corazón se acompasan al pot-pot del hervor...

- Qué paz...
- Aquí tenéis reloj, allí tenemos el tiempo....

jueves, 8 de octubre de 2009

MALTRACTAMENT INSTITUCIONAL GREU de la DGAIA

Fem difusió d'aquesta notícia a petició de l'associació TISOC i d'alguns alumnes que ens han enviat aquesta informació:

Ahir dilluns 28/09/2009 hi ha hagut ingressats als hospitals del Mar i de St Pau de Barcelona un total de 20 menors i 1 educador dels centres Alberg Alcor i centre de dia El Bosc per evidents símptomes de grip.
A St Pau hi ha entre 6 menors, amb 5 casos diagnosticats de Grip A.
A l'hospital del Mar hi ha hagut 13 menors i 1 educador del Bosc, amb 5 casos diagnosticats de Grip A.

Els menors han estat atesos inadequadament per la DGAIA i els seus centres, passant moltes hores sols, havent-hi només un educador a cada hospital per a acompanyar-los, i sense ni tan sols preveure que els nens d'urgències havien de sopar.
La DGAIA, d'acord amb les empreses que gestionen els dos centres de menors, la Fundació Mercè Fontanilles i l'associació APIP, ha decidit tancar els menors no hospitalitzats, i els que vagin sent donats d'alta hospitalària, a l'Alberg Alcor, havent-hi de conviure en els propers dies menors sans, menors amb símptomes i menors amb la Grip A diagnosticada.
Ni els menors ni els treballadors dels centres tenen l'atenció, ni els recursos, ni la informació adequades per a portar la situació.

També s'ha donat l'ordre que no ingressi cap menor més en hospital i que els nous possibles casos seran atesos per urgències mèdiques a l'Alberg Alcor.

Hi ha el cas greu d'un menor, que pateix des de fa 4 mesos crisis d'ansietat i té diagnosticada una Asma bronquítica greu per la Clínica Plató, que la DGAIA ha decidit que continuï a l'Alberg Alcor convivint amb els altres menors amb símptomes i contagiats. Donada aquesta situació, el Col·lectiu DRARI ha posat el menor a disposició de la Fiscalia de Protecció de Menors denunciant la situació.

Hi ha un altre cas preocupant, el d'un menor amb una cardiopatia detectada aquesta nit que la DGAIA també ha decidit mantenir a l'Alberg Alcor.
A darrera hora, un altre educador mostrava evidents símptomes de grip.

L'Alberg Alcor és una nau industrial que des de fa 9 anys funciona com a magatzem d'infants i adolescents, sense cap condició mínima d'habitabilitat ni condicions de seguretat, fora de tota legalitat vigent. El centre de dia El Bosc no té ni sostre per oferir als menors, que passen el dia a la intempèrie les quatre estacions de l'any.

Exigim a la DGAIA, com a Tutora legal dels 57 menors, que els proporcioni immediatament la deguda atenció i protecció integrals en centres de menors o sanitaris adequats per la situació actual, i per la seva acollida i educació en general.
Exigim a la DGAIA que clausuri immediatament i definitivament els dos llocs, Alberg Alcor i centre de dia El Bosc. Que finalitzi aquest històric maltractament institucional a infants i adolescents.

Exigim a la Fiscalia de Menors i al Síndic de Greuges que actuïn immediatament per la protecció integral dels 57 menors, per la clausura dels dos magatzems de menors i per la protecció dels treballadors d'aquests centres.

Exigim a Fundació Mercè Fontanilles i a APIP Associació per la Promoció i Inserció Professional que prenguin consciència d'una vegada del seu paper de Guardadors legals d'aquets 57 menors, que deixin de mantenir aquesta situació de maltractament institucional històric a menors i a treballadors, i que assumeixin les seves responsabilitats legals i les seves conseqüències.

Fem una crida als Col·legis professionals del sector, als Sindicats i a la FEDAIA Federació d'Entitats d'Atenció a la Infància i l'Adolescència perquè prenguin una posició clara de Defensa dels Drets dels Infants i dels Treballadors.

Cridem igualment a les treballadores i treballadors de centres de menors, Educadors Socials, Treballadors Socials, Vigilants de Seguretat i altres, a no acceptar cap més ordre que suposi una Vulneració dels Drets de l'Infant o dels Treballadors.

viernes, 2 de octubre de 2009

DECIDIR LA MORT

En els últims anys hi ha hagut un degoteig de casos d'eutanàsia, suïcidis assistits (Ramón Sampedro) o bé, senzillament, peticions de retirada de tractaments que mantenen vives les persones de manera artificial (Inmaculada Echevarría i Eluana Englaro).
En cada cas concret s'obre un debat encès entre partidaris i opositors sobre la necessitat o no de regular l'eutanàsia. I a més del debat, es genera molta confusió.
Els diferents ministres de Sanitat de l'Estat han anat posposant la regulació de l'eutanàsia. Ara es parla de regular el suïcidi assistit. Però, què és cada cosa? Sabem diferenciar un cas d'eutanàsia d'un suïcidi assistit? Tenim clar que renunciar a rebre un tractament és un dret previst per la llei i que no és eutanàsia ni suïcidi assistit?
Si voleu aclarar aquests conceptes veieu el programa 30 minuts aquest diumenge dia 4 d'octubre i comenteu-lo després a classe.